VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA




La diversitat lingüística és una de les majors riqueses de la humanitat. Cada llengua representa una forma de veure el món, d'entendre'l i d'explicar-lo. Cada llengua és un tresor, un element patrimonial que s'ha format històricament en un procés de perfeccionament cultural i d'adaptació de cada comunitat lingüística al medi. És per això que cal preservar-lo. 
La pàgina següent us descobrirà el nombre de llengües que els estudiosos consideren que existeix en l'actualitat. A  més trobareu informació sobre les diferents famílies de llengües, nombre de parlants, llengües majoritàries, extensió, etc. Feu-hi clic:

http://www10.gencat.cat/casa_llengues/AppJava/ca/diversitat/diversitat/llengues_mon.jsp


LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

La classificació genètica estudia les llengües que estan emparentades en funció que tinguen o no un avantpassat comú. Així, ningú posa en dubte que les llengües romàniques són aquelles que deriven del llatí. No obstant, ja des de finals del segle XVIII, els filòlegs van adonar-se que la majoria de llengües europees i moltes d'asiàtiques també presentaven moltes coincidències, de manera que va arribar a la conclusió que provenien d'una mateixa llengua, que van anomenar indoeuropeu. Fixeu-vos:
llatí: mater
grec: meter
indi antic (sànscrit): mata
irlandès: mathir
alemay: Mutter
anglès: mother
Es creu que aquesta llengua era parlada cap al 4000 a.C. en una zona entre Europa i Àsia.Aquest poble es va estendre i l'indoeuropeu va donar lloc a branques diferents de les quals provénen les diferents famílies de llengües indoeuropees: grec, llengües indoàries, itàliques... Vegeu el quadre de sota:



El llatí es parlava en origen només al Laci, la regió central de l'actual Itàlia, que inclou Roma. Els romans, amb la seua expansió, van estendre també la llengua i la cultura, en un procés conegut com a romanització. Com qualsevol altra llengua, el llatí tenia diversos registres en funció de la situació o l'estrat sociocultural dels parlants. A grans trets, el llatí clàssic era aquell que s'escrivia i parlava en les situacions més formals; però tota aquella gent que desconeixia o coneixia molt poc el llatí clàssic, empraven un registre diferent per comunicar-se: el que es coneix com a llatí vulgar. Aquest registre era inestable i molt divers, per la qual cosa, a partir de la caiguda de l'Imperi Romà (s. V d.C), aquest s'anà disgregant i donà lloc al que avui coneixem com a llengües romàniques.




Dins aquestes llengües romàniques, els filòlegs han establert una classificació atenent a diversos criteris lingüístics, de manera que es parla de dos grups de llengües: occidentals i orientals. Dins aquests grups s'inclouen les següents llengües:
- Romània oriental: italià, romanés i dàlmata.
- Romània occidental:
                - bloc gal·loromànic: francés, occità, retoromànic.
                - bloc iberoromànic: castellà, galaicoportugués, aragonés, astur-lleonés.
El català, a causa de les múltiples característiques comunes amb tots dos grups, s'ha etiquetat com a llengua pont.


Ací teniu un powerpoint amb les dades més bàsiques de l'apartat:



La Romània i les llengües romàniques from rutri





LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA DEL CATALÀ

VARIACIÓ DIATÒPICA (VARIETATS DIATÒPIQUES O GEOGRÀFIQUES)

L'estudi de la variació lingüística d'una llengua en el territori on es parla determina les varietats diatòpiques o geogràfiques. La variació geogràfica actual de la nostra llengua està determinada per l'evolució històrica i s'explica pel procés de creació i extensió que ha seguit. Així, parlem de dialectes constitutius (derivats de l'evolució del llatí parlat en un territori determinat) i dialectes consecutius (resultat de la repoblació). La divisió dialectal del català comunament acceptada és la que el considera dividit en dos grans blocs: el català oriental i el català occidental. Aquesta divisió es basa en l’existència d’un feix d’isoglosses, força compactes, que travessa el domini lingüístic de nord a sud, la més important de les quals és la que té en compte si les vocals [a, e], en síl·laba àtona, es distingeixen o es neutralitzen en un sol so. D’igual manera existeix una isoglossa que marca la distinció o la confusió en un sol so de les vocals [o, u], en síl·laba àtona, que té un traçat pràcticament coincident amb la isoglossa anterior. Es tracta de la línia de punts que travessa els mapes de dalt a baix.




*Isoglossa: línia imaginària que separa dues àrees en què una variable lingüística es realitza de dues maneres diferents; es representa en un mapa lingüístic amb una línia que separa els punts on es troba una variant d’aquells on no s’hi troba.

Així les coses, el català oriental comprèn:
-          La part oriental del Principat de Catalunya
-          La Catalunya Nord
-          Les Illes Balears
-          la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya (Itàlia)

I, el català occidental:
-          Andorra
-          La part occidental del Principat de Catalunya
-          La Franja de Ponent
-          La zona catalanoparlant del País Valencià (i una petita zona de Múrcia)



I els principals dialectes de la llengua (amb els respectius subdialectes) són:
DIALECTE ORIENTAL
  • Rossellonès - Capcinès.
  • Central - Català septentrional de transició, Salat, Xipella, Barceloní, Tarragoní.
  • Balear - Mallorquí, Menorquí, Eivissenc.
  • Alguerès.
DIALECTE OCCIDENTAL
  • Nord-occidental - Ribagorçà, Pallarès, Tortosí, Lleidatà.
  • Valencià - Septentrional, Apitxat, Meridional- Mallorquí de Tàrbena i la Vall de Gallinera a (Alacant).


EL NOMBRE DE PARLANTS DELS DIALECTES

El dialecte més parlat és el central, perquè és on hi ha els nuclis més grans de població (Barcelona, Hospitalet, Terrassa, Sabadell...) A continuació se situen, i en aquest ordre: el valencià, el nord-occidental i balear, el rossellonès i l'alguerès.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada